No n’aprenc

No sé qui sóc, no sé qui ets, no sé qui sóc quan hi ets ni qui no sóc quan no hi ets. No entenc què he de ser, ni què vols que sigui, ni què vull que siguis si és que això es pot triar.

No entenc el buit si mai va estar ple, no entenc l’estómac encongit si mai t’he tingut gana. No entenc que els pulmons necessitin un aire que no han respirat mai.

No sé què fot, aquest cervell capgirat, que és llest i ple i podria ser una enciclopèdia però sempre s’entesta a girar-se i girar-se i al final el vuitanta per cent del temps sembla un còmic del Mortadelo.

No entenc els teus motius -ni els meus, em sembla- i per què vaig d’aquí cap allà seguint consells que arriben en 140 caràcters. Els 140 caràcters que ja no tens, perquè en tens un d’intens, de caràcter, un de paret de pedres difícil de travessar. I vinga cops de cap contra els murs de la vida. Topant de cap en una i altra soca. Però és que, hòstia, la vaca és cega, jo no. Qui ho diria. Tres cartells dels d’autopista amb la creu com dient “per aquí no, per aquí no” i jo que ni els veig, que peu al gas, que som-hi, que les vistes semblen boniques. Encara no hem après que les vistes no compensen els revolts, amor?

I tu enlloc, al final de cap camí, a cap punt del mapa. I jo aquí, molt concreta, GPS activat. I tu que ni ets el que dius ni dius el que ets, i jo que dic massa, massa, que si pogués diria fins i tot què hi duc a cada cèl·lula i no pararia de parlar mai. Que pinto el groc i em pintes gris a sobre. Que menjo purpurina i me la fas vomitar. Que m’inflo el cor i me’l punxes com si xoqués amb un cactus al desert. I només vull que em pintis groga i taronja, que em cuinis purpurina i que bufis, i bufis i bufis.

De prop és això, vici pur, el més pur de tots, l’heroïna més heroïna i el mono més mono. De lluny el puzzle cau, es desmunta, es precipita avall, les peces de Lego no fan més que desfer-se, cada idea es fa pols i s’esborra, fins i tot, del món de les idees de Plató. Tot s’esborra i el blanc que deixa fa por. El blanc, el transparent, el buit que ressona i fa massa net i mareja. Absurd. Absurdíssim.

Tan absurd com un mar de llàgrimes en una oficina desangelada. Tan absurd com un jo que no és jo quan sempre ha sigut jo i mai ha passat a ser res més que un jo. Perquè aquí no hi ha nosaltres. Mai n’hi ha hagut. Només un jo topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua. Sempre una soca rere una altra. La mateixa pedreta. Pedreta, pedrota, roca grossa com el Pedraforca sencer. Sempre la mateixa.

No n’aprenc.

One thought on “No n’aprenc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s