15 de setembre

Em llevo i el cel és blanc. Blanc, gris, amb una textura així com d’edredó o de coixí quan rentes la funda. És quinze de setembre i he hagut de buscar un jersei i sembla que s’acaba i comença tot, com els quinzes de setembre que s’acabava i començava tot fa tants anys. Toca dir adéu al groc i obrir-nos al granatós, al marró, al griset lleig. A aquest aire que se’t cola pel clatell quan et deixes el foulard i als ronyons freds perquè, per favor, qui porta les samarretes per dins dels pantalons, avui. Ve l’època que convida més a viure endins que a viure enfora, que no fa gaires ganes d’explosió de llum ni d’entusiasme boig. Avui, aquest cel blanc i gris de cotó sembla la porta a una realitat que fa una mica més de mandra.

Però em resisteixo a obrir-la. Duc la felicitat al dit índex de la mà esquerra, m’espera una setmana a Menorca i la noia del davant del tren m’ha tornat el bon dia i el somriure. I això ja val per tots els grocs, tots els sols, i tots els trenta-un graus centígrads. 

Quan ve l’onada

El moment, la circumstància, l’escenari, tot es fa onada. D’aquelles onades que vénen quan ets mig assegut a l’aigua, xafardejant la gent que pren el sol o vigilant que no et fotin les pertinences. Que vénen sense sentir-les ni pressentir-les ni res de res. Boom. Plaf. Xof. Ja la tens. Tan tranquil, tan en calma, tan bé. I de cop: bufetada, revés, cop de puny. Et ve a sobre i te la menges i no saps on és el món i empasses aigua i empasses aigua i fa mal el coll i pica el nas i tusses el que no has tossit en una setmana. De vegades la vida es fa onada. Tu que et pensaves que més o menys tenies una micona de calma. I no, de sobte ets del revés, i tot és gros, tot et desborda, tot et traspassa, tot és aquest mal tan gros de respirar aigua salada. 

Històries en català 

Feia molt, però molt de temps que no em comprava un llibre en català. Fa més de sis anys que estic abonada als thrillers foscos dels que fa por llegir quan se n’ha anat el sol, i abans llegia novel·la romàntica d’aquestes que et fan somiar amb amors perfectes que t’esperen en un cafè de barri. Però tot en castellà. Mania, sensació. Una raó: les històries en castellà me les crec més. Deu ser influència del cine, que les ficcions en pantalla grossa sí que estem acostumats -per desgràcia- que ens les expliquin en la lengua del imperio. Deu ser això, devia ser això. I algun dia ho devia deixar escrit en un tuit, i encara em sembla sentir el Salvans regalant-me una resposta clara i concisa: “Ets gilipolles”.

Resulta que avui he tornat a comprar en català, a La Setmana del Llibre en Català allà a la catedral. Els títols em cridaven des dels prestatges. Més que amb els ulls, llegia resums i les pàgines fullejades amb el cor. Me n’he quedat set. La meva teoria segueix vigent, però el que canvia és on passen, les històries. Quin és el llenç de la tinta, de la paraula escrita. Les històries en castellà passen allà, a la pantalla, a fora. I ara necessito històries que passin a dins. Al cervell, a l’estómac, a la pell. M’he cansat d’observar, tinc ganes de nodrir-me, d’hidratar-me, de posar-me en ordre, de remenar-ho tot. I quina llengua hi ha millor per viure’m per dins que la mateixa que em parlen les neurones, els nervis, la sang, tota jo?

Reprenem l’amor a les frases ben fetes, a allò que surt de dins i va cap dins. Salvans, no sóc gilipolles. Ja no. 

Una cançó a la ràdio

Sona “Te perdí” d’Iguana Tango a la ràdio, com l’últim dia que la vaig posar conduint cap a casa, i com el penúltim -la mayor variedad musical els collons de ton pare-, sona i canto i crido, que al cotxe és l’únic lloc on pots cantar a ple pulmó de forma lliure sense cap cap cap barrera. Sona i canto i crido i ploro, amb el peu al gas que cada cop li va fotent més i potser s’enfila a 130 sense voler. Ploro per tu, per tu (l’altre) i per tots els tu que han passat per la meva vida i he perdut des que va sortir aquesta cançó. Crido i canto i em faig mal com quan tenia setze anys i em feia mal i cantava i cridava a la ràdio de la meva habitació. I llavors, quan encara no s’ha acabat i va repetint la tonada fins a la sacietat (que no supe ver tu necesidad i blabla), llavors em cago en totes les cançons que tenen un tu a l’altra banda, i en tots els artistes que les escriuen, i els insulto així una mica fort perquè no entenc per què merdes n’hi ha d’haver tantes, hòstia, que al món hi ha més coses a part d’homes i dones. 

El problema és l’expectativa 

El problema sempre és l’expectativa. L’expectativa sempre és un problema. Ens han ensenyat a viure la vida perseguint uns objectius, unes metes, uns somnis. Arribar aquí. Quan hi arribes, espera’t, no frenis, no paris, que ara pots arribar fins allà. I més enllà. Sempre hi ha un graó més amunt on podem pujar, una altra escala que podem anar a buscar per seguir anant amunt.

I aquí ve l’engany, i aquí ve el drama. Ens hem fet esclaus de les il·lusions, som presos dels nostres somnis. Obsessionats a arribar al tercer pis, arribar al segon no té cap valor. I quedar-nos al primer i gaudir de les vistes només ens dóna misèria i decepció. Perquè som aquí, perquè ens hem enfilat un trosset, però no podem estar contents del que hem fet perquè no som on volem ser. No podem valorar el que som perquè sempre ens falta. Rere la línia del progrés, el buit del davant pesa molt més que les experiències del darrere. I així no es pot estar mai tranquil, no es pot estar mai content.

Tot això tan profund ve per un parell de situacions molt més banals. Primer, una setmana de vacances que no prometia gens i que, a poc a poc, ha anat encaixant peces fins fer-me somriure cada cop que em fico al llit. Que poc em pensava que tornaria a treballar amb el cap lila. Li-la. Que em vindria aquesta imperiosa necessitat de vida i de color i ho faria explotar tot des dels cabells. Que poc em pensava, també, que finalment em picaria per fer-me sòcia de l’Ateneu. I que veuria en directe una escena al plató de la nova sèrie de la tele i acabaria parlant de coses amb el Vicent Sanchis, el Farelo o l’Elena Gadel. Quan vaig estar a punt de quedar-me al sofà en comptes de pujar a Figueres a veure una traductora que feia dos anys que no veia (a Figueres no hi ha res, quedeu a Girona!) no tenia ni idea que acabaria sent una visita a l’amor de noia de l’extensió 3393 a Peralada, i dues copes de vi blanc afruitat (que no dolç), i uns formatges amb una olor tremenda, i un sushi de salmó, i una paella que em van fer expressament per a mi i un parell d’ostres d’allò que sembla que tinguis tot el mar a la boca. I per si no fos prou, trobar també al mig de la Rambla a la boja dels tattoos que resulta que canta. Jo era a Figueres i ella cantava a l’hora que hi era i al lloc on era. Clinc clinc clinc. Carambola.

L’altra cosa és que ahir va fer un any de l’entrevista que em va donar la feina on sóc. Una entrevista que vaig estar a punt d’anul·lar, que mnyeh, on vaig anar sense dutxar, poc pentina da, amb pantalons trencats i una samarreta del mercat de 2€. Una entrevista on anava “a veure què m’expliquen”, una mica, i prou. I mira si em van explicar coses.

Viure és això, l’actitud és aquesta. Amb la llibreta en blanc, i a veure què m’explica, la vida. Sense esperar grans sonets, sense esperar obres mestres de la literatura. Escolta i prou. Cada paraula és bona. I sorprèn-te, estima cada frase, cada metàfora, cada al·literació. Estima el que va venint a cada pàgina, a cada passa. Estima el que ets a cada graó. I ja està. 

Pura incertesa

No saps res. No, no saps res de res. Et penses que saps coses, que has anat aprenent, que l’escola, l’experiència i les hòsties de la vida t’han ensenyat lliçons que tens arxivades endins. Només t’ho penses. T’ho penses perquè t’ho has de pensar, perquè t’ho has de fer creure a tu mateix. Perquè si descobrissis que res del que et penses que saps serveix per saber de veritat et quedaries parat, parat, paradíssim, i no faries res més que seure a terra en un racó de casa a mirar amunt i després vinga voltes al llit. Si sabessis que la vida doblega i travessa i despulla i et buida les butxaques i et buida el cor quan li dóna la gana. Que ets aquí, que et penses que sí, però que en realitat haha i que t’ho creguis. Si sabessis que no ets més que un full en blanc, un manyoc de fils entortolligats o una muntanya de roba arrugada per rentar no podries fer res. Quiet, quiet, ben quiet. Aturadíssim, de cos i de ment, perquè no sabries gens quina porta obrir. No sabries com. No podries què. No podries qui. No podries ser tu. Perquè, de fet, el tu que saps que ets tampoc series tu. No et sabries. No existiries. Per això t’has de fer creure que saps això i allò, i que la seguretat de fets, de records acumulats i de creences et serviran d’armadura mental quan vinguin els tornados. T’ho has de creure per saber. Per tornar a ser tu. Per deixar de ser incertesa. 

Fluir

La gent va a la piscina a nedar. A nedar, a refrescar-se, a prendre el sol, a jugar. Jo hi vaig a fluir. A fluir, a deixar-me fluir, a desintegrar-me. Entro a l’aigua i, com si fos una bossa de plàstic com les que suren al mar quan no hi haurien de surar, suro i em deixo dur i en aquell moment ja no existeixo. Tota jo sóc només el meu pensament, un fons blanc on passegen paraules. No hi ha cos, no tinc pell, tot se m’ha fos en l’aigua com si en comptes de carn fos feta de sals de bany. I deixo fer, i em deixo fer, i em deixo dur sense anar enlloc. El blanc m’omple els ulls i el cervell se’m destensa, perquè sap que el món no pot fer mal si ets tu qui el crea. Fluir, fluir, fer rodar els engranatges com han de rodar. Fer-ho fàcil. Simple, senzill. Endreçar colors, fer les paus amb el blanc. I guardar ben endins aquest moment per poder tornar-hi quan se’m mengi el negre.