Allò que era ALLÒ
Allà que era ALLÀ
i ell que era ELL
ara són res, enlloc i ningú
perquè ah, senyors, el temps.
El temps i l’espai limitat
que ocupem, concret i abstracte,
ens fan peelings cerebrals
per poder seguir actuant
i improvisar el següent acte.
No hi ha guió, no hi ha públic,
ens ho fem sols i en directe,
avancem mirant enrere,
amb les sabates posades,
i al cap un altre projecte.
Un projecte que es diu vida,
-es diu jo, per ser precisos-
i és ple i és buit i és tot blanc
però ple de llavis brillants
somrient als indecisos.
Som aquí, som jo, som ara
diferents de tot l’ahir
amb un poder infernal
que ens atorga boli i llapis
i ens fa ser Zeus a l’Olimp.
Som, diem, fem, cada dia,
anem triant a cada pas.
Triem omplir-nos de lila!
Que el contingut és el riure
i la nostra ànima, l’envàs.
Pistufília 